den Touristen machen

I després del dilluns va arribar el dimarts i amb ell una jornada de peus vius i passejada, a la manera turística, pel centre de Berlín, pel zentrum. I aquí cal aclarir un concepte propi de Berlín que diu força de la precisió germànica: El districte que és ubicat al bell mig de la capital alemanya és Berlin-Mitte, però l'espai precís que ocupa el centre de la capital es troba seguint les indicacions al zentrum. Essent però, si no vaig errat, zentrum i mitte, sinònims, és a dir, paraules amb igual significat. 

Morgen als eine Touristenfamilie

Dit això, amb més o menys encert, pugem al autobús número 200 a l'Alexanderplatz i en baixem a Lustgarten, al bell mig de l'illa dels museus i just davant de la imponent Berliner Dom, una de les moltes catedrals que trobarem pel camí.

Fem carrers, un pont, més carrers i aterrem a l'Under der Linden, una de les avingudes que ha viscut més història del planeta terra. La creuem per jugar a fer camins per la Bebelplatz i visitem la catedral catòlica apostòlica de Berlín, la Sant Hedwigh Cathedral, de planta rodona i fesomia tan moderna que un hom no pot deixar de pensar que l'edifici original va patir les bombes de la Segona Guerra Mundial.

La calor ens aclapara en sortir i, buscant un recer per fer el got, passem les catedrals francesa i alemanya, així com la mundialment reconeguda Concert Haus, el que vindria a ser el Palau de la Música berlinès.

Asseguts en un confortable Einstein Cafè descansem d'un camí que les criatures de casa han fet en mode campió. Descansem una bona estona a poca distància d'un dels atractius turístics més concorreguts de Berlín. I és cap allà, cap a la frontera, cap on ens dirigim a pas alentit per un menut esgotat i que comença a mostrar senyals de migdiada.

El Check Point Charlie és una guingueta fronterera rodejada de botigues de records i espais generats per escurar les butxaques dels turistes. Al bell mig uns actors vestits de soldats americans et fan pagar per fer-te una foto amb barrets russos.

La veritat és que, un cop viscut Berlín, aquesta guingueta resulta totalment prescindible i, en el nostre cas, ha suposat un allargament de passejada que ha esgotat les bateries del menut.

Amb ell a coll, decidim prendre el metro per tornar al nostre darrer objectiu: les botigues de records de l'Alexanderplatz.

Un espai que, cada cop que hi hem passat, m'ha resultat fred i gris, però que, aquest cop, em mostra perquè és un punt de trobada i un lloc de visita gairebé obligada de la ciutat. I és que, més enllà d'acollir la imponent torre de la televisió, les paradetes, les botigues i un parell de monuments molt ben parits, fan de l'indret, un lloc que convida a quedar-s'hi.

Però naltres no ens hi quedem. Fem les visites a les botigues de souvenirs i prenem el M2 cap a casa. L'esquena no pot més i l'Alex tot just ara és desperta.

Nachmittag auf der Suche nach Punks, Anarchisten und einer Vergangenheit

I on és la República Democràtica Alemanya? I on són els seus punks i anarquistes convertits en herois per les forces mediàtiques occidentals?

Aquestes preguntes em volten pel cap des que vàrem arribar a Berlín i aquesta tarda en vull trobar la resposta.

Per trobar-la cerco referències punks i només trobo una botiga de roba vintage sense cap vinculació amb els moviments esmentats, un tatuador amb cresta damunt del cap, això sí; i una botiga de vinils on, després de rascar un xic, un hom hi pot trobar vinils dels anys 80, alguns d'ells de grups d'estètica punk. Més enllà, el no-res. 

Fet l'ús que el capitalisme mediàtic cercava, el punk ha desaparegut de Berlín o hi perviu en els rostres clivellats dels sense sostre que remouen els contenidors, en treuen ampolles de vidre o de plàstic i les porten a les màquines dels supermercats on les canvien per dinerons.

Un xic moix, m'apropo al DDR museum, el museu que serva la memòria de l'antiga Alemanya de l'Est i que, de manera interactiva, genera un relat històric a dos nivells:

- Primer, que dolenta era la ideologia i llur plasmació política.

- Segon, que ve que vivien els partidaris del règim i que malament que ho feien tots aquells que n'anaven a la contra.

Si hom s'adona del parany d'aquest relat i es permet posar-hi la deguda profilaxi, pot sortir de la trampa generada pel mateix, llegir la vida quotidiana en un país que recorda, molt i molt, la vida dels nostres pares, i la nostra, en l'Espanya del 1940 al 1989. Fins i tot, els moviments populars dels anys 70 i 80 són molt semblants als que hi havia al nostre Estat occidental!!

Surto del DDR museu sense haver trobat restes dels moviments esmentats. De fet, segons el museu, un sol concert de Bruce Springsteen va fer més pel col·lapse de l'Alemanya de l'Est que tota la gent que cercava alenades d'aire fresc en la seva vida quotidiana. Com a mínim podrien haver inclòs referències a la diva més mediàtica d'aquells temps i llur família, no? 

Un xic moix, em deixo portar pels carrers del Mitte sense una destinació establerta. Amb la brúixola espatllada, caic en carrers plens de botigues, turistes, restaurants. El triomf de l'economia caviar, de la bling-bling fest tan pròpia dels centres de qualsevol ciutat d'aquest planeta.

I allà, just al costat del Cafè Cinema hi trobo una batalla encara oberta: Die Haus, el carreró dels grafittis, el Dead Chicken Alley, l'indret on diuen que la cultura del col·lectiu ha frenat l'especulació d'un fons financer particular. 

Bona imatge, potser un xic de fons, també. Els turistes, en aquesta hora tardana ja, ens escolem per racons i raconets, fem fotos d'un lloc que destaca en un dels indrets més comercials de Berlín i un hom acaba pensant que, potser sí, potser sí que resta quelcom d'un Ost-Berlin que no era d'enlloc i que portava la llibertat amb trempera.